LA NANSA

ART DE PESCA ARTESANAL

La nansa és un parany que atrau als peixos que després s’hi queden atrapats a l’interior. La forma més comuna és la troncocònica, i la paret s’estreny per un extrem per formar la boca. Es construeixen quasi totalment de jonc o vímet o també amb estructures rígides metàl·liques recobertes per una xarxa generalment de plàstic. També hi intervenen la corda i la fusta en petita proporció. La boca de la nansa es pot obrir i tancar amb una tapadora per on s’hi fica l’esquer abans de pescar i s’hi treuen els peixos que han quedat atrapats a l’interior.La cabestrera és una corda que va lligada longitudinalment a banda i banda de la nansa i prop de la boca i que serveix per amarrar la nansa a una altre corda que va unida per un dels extrems a un mort i que seria anàloga a la mare d’un palangre (veure apartat palangre). Els bastons son uns pals de fusta lligats per fora de la nansa i que li donen rigidesa, actuant de costelles de la mateixa. A la part de baix que forma la base, trobem un embut, anomenat alfàs, orientat cap endins. Del lloc on les parets laterals s’uneixen amb la part inferior de l’alfàs se’n diu ressabagai. L’entrada de l’embut per on neda el peix abans de ficar-s’hi s’anomena barbada. Els bastonets que impedeixen que el peix surti de la trampa s’anomenen puntalets de la barbada.

Les nanses mesuren en general, de 120 a 130 cm. d’alçada i uns 70cm. de diàmetre en el ressabagai. La majoria de vegades son fabricades pels mateixos pescadors, però també se’n poden trobar de comercialitzades. Existeixen de diverses formes i dimensions, les descrites son les comuns a la nostra zona.

La pesca amb la nansa



Les nanses es calen de forma individual o lligades a intervals regulars a una corda horitzontal (fer-ho així s’anomena calar en to). Com que les nanses es deixen uns quants dies dins l’aigua, el pescador per perill de robatoris, no sempre fa servir galls (elements de senyalització) visibles exteriorment sinó que pren senyes (enfilades i situacions respecte a terra) per trobar-les després. Quan hi ha l’intenció de deixar les nanses uns quants dies, no hi ha hora de sortir, es pot fer quan es vulgui. Si l’intenció és canviar diàriament la situació de les nanses (cosa poc habitual), s’acostuma a sortir al matí amb les nanses ja escades (preparades per pescar). Quan s’ha arribat al lloc on es pretén calar, es llança el gall, la sirga i el mort. Segueix la mare, i les nanses baixen a intervals regulars. En aquest cas només es fa servir un gall, una sirga i un mort. Això és així perquè, com les nanses pesen poc, elles mateixes es van movent i es posen sempre a favor de la corrent. Normalment no es calen més de deu nanses, separada cadascuna entre deu i quinze metres. Es deixen tot el que convingui, i es lleven. A mesura que van arribant damunt de la barca, s’obren per la boca i se’n treu el peix que hi ha.

La nansa és un sistema molt bo per a pescar sípies (nanses sipieres). Per fer-ho no s’hi posa esquer animal, sinó que s’hi posen normalment branques i fulles de galzeran o (menys, per ser una espècie protegida) llentiscle. L’època que més se’n pesquen (març, abril i maig) és quan es reprodueixen i les femelles entren a dins per pondre els ous a les branques. Empaitant-les, també hi entren els mascles. Els ous queden penjant de les branques on es desenvolupen i eclosionen normalment, i les pescadors retornen les branques a l'aigua per facilitar la autoregenearció per la qual cosa aquesta modalitat de pesca de sípia és poc o gens perjudicial per a les poblacions d’aquesta espècie.

Amb la nansa es pot pescar a tot arreu i en tota mena de fons. Les espècies més freqüents que s’agafen amb nansa son la llagosta, la sípia, el congre, la bròtola i algun llobarro. ( També pot capturar-se calamar (Loligo vulgaris), pop roquer (Octopus vulgaris), llagosta (Palinurus elephas) i algun "peix de sort", com anomenen els pescadors als peixos (generalment espàrids) amb valor comercial).