LA NANSA
ART DE PESCA ARTESANAL
La nansa és un parany que atrau
als peixos que després s’hi queden atrapats a l’interior. La forma més
comuna és la troncocònica, i la paret s’estreny per un extrem per formar
la boca.
Es construeixen quasi totalment de jonc o vímet
o també amb estructures rígides metàl·liques recobertes per una xarxa
generalment de plàstic. També hi intervenen la corda i la fusta en petita
proporció. La boca de la nansa es pot obrir i tancar amb una tapadora
per on s’hi fica l’esquer abans de pescar i s’hi treuen els peixos que
han quedat atrapats a l’interior.La cabestrera és una corda que va lligada
longitudinalment a banda i banda de la nansa i prop de la boca i que
serveix per amarrar la nansa a una altre corda que va unida per un dels
extrems a un mort i que seria anàloga a la mare d’un palangre (veure
apartat palangre). Els bastons son uns pals de fusta lligats per
fora de la nansa i que li donen rigidesa, actuant de costelles de la
mateixa. A la part de baix que forma la base, trobem un embut, anomenat
alfàs, orientat cap endins. Del lloc on les parets laterals s’uneixen
amb la part inferior de l’alfàs se’n diu ressabagai. L’entrada de l’embut
per on neda el peix abans de ficar-s’hi s’anomena barbada. Els bastonets
que impedeixen que el peix surti de la trampa s’anomenen puntalets
de la barbada.
Les nanses mesuren en general, de 120 a 130 cm. d’alçada i uns 70cm.
de diàmetre en el ressabagai. La majoria de vegades son fabricades
pels mateixos pescadors, però també se’n poden trobar de comercialitzades.
Existeixen de diverses formes i dimensions, les descrites son les
comuns a la nostra zona.
La pesca amb la nansa
Les nanses es calen de forma
individual o lligades a intervals regulars a una corda horitzontal (fer-ho
així s’anomena calar en to). Com que les nanses es deixen uns quants
dies dins l’aigua, el pescador per perill de robatoris, no sempre fa
servir galls (elements de senyalització) visibles exteriorment sinó que
pren senyes (enfilades i situacions respecte a terra) per trobar-les
després. Quan hi ha l’intenció de deixar les nanses uns quants dies,
no hi ha hora de sortir, es pot fer quan es vulgui. Si l’intenció és
canviar diàriament la situació de les nanses (cosa poc habitual), s’acostuma
a sortir al matí amb les nanses ja escades (preparades per pescar). Quan
s’ha arribat al lloc on es pretén calar, es llança el gall, la sirga
i el mort. Segueix la mare, i les nanses baixen a intervals regulars.
En aquest cas només es fa servir un gall, una sirga i un mort. Això és
així perquè, com les nanses pesen poc, elles mateixes es van movent i
es posen sempre a favor de la corrent. Normalment no es calen més de
deu nanses, separada cadascuna entre deu i quinze metres. Es deixen tot
el que convingui, i es lleven. A mesura que van arribant damunt de la
barca, s’obren per la boca i se’n treu el peix que hi ha.
La nansa és un sistema molt bo per a pescar sípies (nanses sipieres).
Per fer-ho no s’hi posa esquer animal, sinó que s’hi posen normalment
branques i fulles de galzeran o (menys, per ser una espècie protegida)
llentiscle. L’època que més se’n pesquen (març, abril i maig) és quan
es reprodueixen i les femelles entren a dins per pondre els ous a les
branques. Empaitant-les, també hi entren els mascles. Els ous queden
penjant de les branques on es desenvolupen i eclosionen normalment, i
les pescadors retornen les branques a l'aigua per facilitar la autoregenearció
per la qual cosa aquesta modalitat de pesca de sípia és poc o gens perjudicial
per a les poblacions d’aquesta espècie.
Amb la nansa es pot pescar a tot arreu i en tota mena de fons. Les espècies
més freqüents que s’agafen amb nansa son la llagosta, la sípia, el congre,
la bròtola i algun llobarro. ( També pot capturar-se calamar (Loligo
vulgaris), pop roquer (Octopus vulgaris), llagosta (Palinurus elephas)
i algun "peix de sort", com anomenen els pescadors als peixos
(generalment espàrids) amb valor comercial).